Per què el cadell que volia va fugir de mi? Dr. Dobias International

Últimament em sento una mica nostàlgic.

Pensant en els gossos que han format part de la meva vida i en quant han modelat la persona que sóc avui.

No puc imaginar qui seria avui sense els gossos que he tingut la sort de conèixer.

La vida seria molt més una lluita, i no seria capaç de fer la meva feina molt bé.

Crec, i sé que hi estaràs d’acord, que els gossos són diferents a qualsevol altra forma d’existència i, sens dubte, el millor regal de l’univers.

Cap altra espècie els està a l’alçada.

Els nostres gossos passegen amb nosaltres a través de diferents capítols de la nostra vida… sovint ensenyant-nos més del que ens adonem en aquest moment.

Quan penso enrere, Skai va entrar a la meva vida en un moment molt concret.

Va ser després d’una ruptura dolorosa. No em sentia molt bé emocionalment i vaig decidir adoptar un gos.

Originalment havia escollit un cadell diferent anomenat Peggy, la germana de l’Skai. L’havia visitat diverses vegades i em va semblar que hi havia una connexió.

Però aproximadament una setmana abans que havia de portar-la a casa, va passar una cosa estranya.

La Peggy va començar a fugir de mi! Vaig intentar no prendre’m-ho personalment, però no puc dir que no estigués trist per això. Estava tan preparat per portar-la a casa.

Aleshores, la mare humana dels cadells va assenyalar un altre cadell, Skai, i em va advertir que era agressiu pel menjar i que no era el gos adequat per prendre.

Però en el moment en què va dir això, va passar una cosa màgica. L’Skai va deixar caure el seu os i va córrer directament cap a mi.

I en aquell instant, tot va canviar. Em vaig fer la millor amiga dels nous pares de la Peggy, i els gossos han passat 16 anys feliços vivint la millor vida i passant molt de temps junts.

Mirant enrere ara, no veig la Peggy fugir de mi com un rebuig.

Ella només tenia un pla.

Ho veig com un esdeveniment que transforma la vida (o Déu, el destí, l’univers, com vulguis anomenar-lo) que guia a Skai i a mi junts.

Estic molt content de no haver escoltat: “És agressiu pel menjar, no prenguis això”.

Perquè Skai es va convertir en un gran gos, guia i professor.

Va ser una presència constant i estabilitzadora en un moment de profunda transició a la meva vida.

El temps de transició que finalment va portar a noves amistats, una millor relació i encara més passió i amor pel meu treball.

Amb els anys, he arribat a creure que els nostres gossos no es troben només a l’atzar a les nostres vides.

Crec que ens venen amb propòsit en el moment exacte que els necessitem… amb lliçons que hem d’aprendre.

Perquè quan miro els gossos que han estat a la meva vida, ho veig
cadascun d’ells va aportar alguna cosa diferent.

Skai era seriós i un veritable gos de treball. Estava molt enganxat però no tan afectuós. La seva feina era “supervisar” el caos a la clínica i mantenir-me en el camí.

Pax, en canvi, és completament diferent.

És molt menys seriós, més lleuger i més boig. Més aviat com un nen mai gran que vol la independència, però entra en pànic quan em perd de vista. També intenta rescatar-me quan vaig a nedar. Em pregunto si el meu cop de gateig sembla que m’ofega.

Tot i així, algunes de les idees mèdiques més importants que he obtingut al llarg dels anys, com el meu suport a l’esterilització que estalvia hormones i la teràpia de reemplaçament hormonal, han arribat gràcies a Pax.

M’encanten tant a Skai com a Pax per igual. I estic agraït que cadascun hagi pogut ensenyar-me diferents lliçons a la seva manera.

He penjat algunes antigues “pel·lícules casolanes” de l’Skai i jo jugant i vivint aventures, inclòs un viatge inoblidable a París!